Síndrome de Miositis Tensional o tensió mioneural SMT (en anglés, TMS, Tension Myositis Syndrome, també conegut com Psycophysilogic Disorder, PPD)

La síndrome de miositis tensional, SMT(en anglés, TMS), va ser encunyat per el doctor John Sarno (1923-2017), professor de Medicina de rehabilitació clínica de la Facultat de Medicina de la Universitat de Nova York, que va desenvolupar el seu treball a l’Institut Rusk de Rehabilitació del Centre Mèdic de la Universitat de Nova York.

Segons el doctor Sarno, hi ha emocions que el nostre cervell detecta com a perilloses, i hi respon activant el programa de supervivència – és a dir, el dolor, generat dins de la pròpia ment–; de la mateixa manera que el sistema immune s’activa contra cèl·lules del nostre propi cos, com passa amb les malalties autoimmunes, per exemple, l’artritis reumatoide.

Sostenia que les emocions, els sentiments, les creences i els pensaments que la ment percep com a perillosos produeixen símptomes físics; una cosa tan senzilla i comprensible com quan sentim vergonya i ens ruboritzem. Una resposta que es realitza neurofisiològicament a través d’una activació del sistema nerviós de supervivència, el sistema nerviós simpàtic.

Va descriure el SMT (TMS) com una condició provocada per un procés psiconeurofisiològic que produeix hipòxia (dèficit d’oxigen) en els teixits involucrats (músculs, lligaments, càpsules i nervis). I durant els seus últims anys de pràctica clínica va declarar i demostrar que aquesta condició podia estendre’s a altres dolors o símptomes, com la fibromiàlgia, els mals de cap, les migranyes; símptomes gastrointestinals, com l’acidesa…; símptomes preulcerosos, hèrnia d’hiat, colitis, colon espàstic, síndrome de colon irritable; al·lèrgies, malalties respiratòries, dermatològiques, com èczemes; genitourinàries, com la micció freqüent; ginecològiques, i un llarg etcètera de símptomes i síndromes que actualment es podrien ubicar dins del que es coneix com a síndromes de sensibilitat central.

Dels seus escrits es desprén que el dolor és un output cerebral, quelcom que es produeix en el sistema nerviós i, per tant, molt real i no psicològic. Així és, encara que en la seua gènesi només siga una mena de maniobra de distracció de la ment perquè posem la nostra atenció en allò físic i no atenguem emocions o sentiments “perillosos”.

El mèrit del doctor Sarno és que va ser un pioner, ja que va creure en el seu tractament i el va traure endavant, malgrat l’oposició de molts col·legues i de no tenir l’evidència científica que en l’actualitat ens aporten les neurociències, les quals han arribat a mostrar com els estats emocionals relacionats amb l’estrés crònic poden canviar fins i tot els telòmers.

El seu tractament i les seues teories van ser tan resolutives que intervingué davant una comissió especial del Senat nord-americà (“Pain Hearing 2012, Health, Education, Labor and Pensió Committee”), ja que el dolor crònic als Estats Units (igual que a Espanya) suposa una despesa econòmica enorme, i se’l considera l’epidèmia de finals del segle XX i del que portem del XXI.

El seu treball l’han continuat nombrosos deixebles clínics seus, com ara el Dr. Howard Schubiner, qui a partir del SMT va desenvolupar el terme Mindbody Syndrome, o el Dr. Dave Clarke, que va encunyar el terme Stress Illness.

I, més recentment, Georgie Oldfield, fisioterapeuta britànica deixebla del doctor Sarno, qui va encunyar el terme SIRPA (Stress Illness Recovery Pratitioners’ Association) per a englobar un abordatge integral del dolor i les afeccions cròniques, i també del SMT, basat en els conceptes i la terapèutica del Dr. Sarno, i també en les últimes aportacions de les neurociències, que han demostrat la irrefutable relació que les emocions tenen amb la nostra salut. I és en aquest abordatge en què es basa la teràpia que utilitzem.